Act 56: Comentari del text de John Stuart Mill

Idees principals:

En aquest fragment, la idea principal on és centra Mill és que la felicitat no tant sols és un fi sinó que aquesta també la trobem en els mitjans i camins que emprenem per arribar a aconseguir-la. La felicitat es el desig de l'home i és el seu objectiu en la vida, arribar la felicitat.

Títol:

La felicitat és un procés.

Anàlisi:

Mill afirma que l'objectiu de les persones és arribar a la felicitat al llarg de la seva vida i per arribar a aquesta utilitza un seguit de camins i mitjans que diu que són l'experiència i el coneixement. Planteja que les persones hem de valorar aquets camins per aconseguir la felicitat ja que no tant sols aquesta es troba al final del camí, sinó que en ells també trobem la felicitat. Les persones creiem que serem feliços feliços i si no arribem a assolir-los no arribem a aquesta felicitat que volem aconseguir.

Comparació:

Podem comparar a Mill amb Kant ja que aquest diu que les persones ens movem pel nostre deure i Mill defensa que les persones ens deixem portar pels nostres sentiments. El tema de la felicitat el podem comparar clarament amb Epicur ja que ell centrava la seva filosofia en cercar la màxima felicitat pel major nombre de persones com Mill.

Act 55: Comentari de text pàgina 191

Idees principals:

En aquest text Kant afirma que els conceptes de espai i temps són a priori, no depenen de l'experiència. Ho podem observar en el fet que els objectes existeixen quan a partir dels sentits els podem observar i això no ho podem observar amb el temps ni l'espai així que no venen condicionats per aquesta.

Títol:

Independent a l'epriència, espai i temps.

Anàlisi:

Aquest text és un text adaptat de J. Hartnack de Breve historia de la filosofía trobem el conceptes d’espai i temps que el filòsof Kant afirmà com a proposicions a priori.

Kant mostra en el text la diferència entre l'espai ocupat per les coses i l'espai ocupat pel propi espai. Les coses, tots sabem que ocupen un espai en l'espai però sembla bastant incoherent dir que l'espai ocupa un espai en el seu propi espai i per a Kant es erroni arribar a aquesta conclusió que l'espai ocupa el seu espai així que podem determinar que l'espai en si és un concepte a prori i no necessita l'experiència. Per aquest motiu, si no utilitzem aquests arguments per arribar a la conclusió de l'existència de l'espai, tampoc els podem utilitzar per definir que un objecte existeix quan ocupa un lloc a l'espai. Conclou el text dient que tot el que sigui cert per l'espai, ho serà pel temps.

Act 54: Diferències entre les categries de Kant i Aristòtil

Aristòtil

 Aristòtil va ser potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:

 Substància: És la base primària, invariable de tot el que existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa i fonament no es troben fins i tot en alguna una altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta illa, etc.

Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en que els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir (real o mentalment), en parts homogènies i heterogènies.

Qualitat: És allò en virtut de tot això algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era una cosa que la gent i els objectes tenen. Es pot entendre aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com vermell, blau, aspre, pesat, etc.

Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació, aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.

Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (ubicat això en la noció de exterioritat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.

Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se'n diu temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, és a dir, el període que transcorre entre dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.

Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa respecte al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que s'ha de solucionar, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal.

Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra està condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.

Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el arjé manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.

Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l' interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l' interès en una fita a assolir.


Kant

 Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) només després d'aquest ordenament en que aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, és a dir, les percepcions. Kant, en base a l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.

Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.

Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

 La relació existent entre causa i efecte és només un aspecte, encara que molt important, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que anomenem realitat objectiva. És només en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.

Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:
Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.
Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, és a dir, del que Kant anomena el "jo transcendental".

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Categor%C3%ADa

Act 53: Coneixement parteix de l'experiència

Idees principals

En aquest text, Kant exposa que tot el coneixement de les persones comença a partir de l'experiència però no vol dir que tot tingui que prescindir d'aquesta i el que vol el filòsof és investigar si hi ha un coneixement independent de l'experiència i de les impressions.

Títol:

El nostre coneixement és basa en l'experiència.

Anàlisi: 

Aquest fragment correspon al llibre de la Crítica de la raó pura de Kant. Argumenta que a partir de la nostre pròpia experiència generem el nostre coneixement ja que som essers que ens movem en un mon ple d'imatges i impressions i aquestes fan crear la nostre pròpia experiència i el nostre coneixement. El coneixement es constitueix a partir de dos elements: el que rebem a través de les impressions captades, i allò que produïm mitjançant la nostra facultat de coneixement. Kant afirma que tot i que el nostre coneixement comenci a partir de l'experiència, no vols dir que aquesta sigui l'iniciadora de la resta de les coses així que acaba la seva reflexió dient que cal investigar per descobrir si hi ha un coneixement independent de l'experiència que es distingeixi dels coneixement empírics.

comparació:

Aquesta idea la podem comparar amb la idea de Hume ja que afirma que el coneixement comença a partir de l'experiència i aquesta participa en el coneixement ja que aporta informació i afirma que el coneixement està produït pels sentits. Kant coincideix amb que, a partir de l'experiència és genera el nostre coneixement però comparteix el mateix pensament sobre que aquest coneixement està produït pels sentits.

Act 52: Què és la il·lustració?

Kant ens ofereix una definició d'il·lustració: sortida de l'home del seu acte culpable minoria d'edat.
La major aspiració de la Il·lustració s'expressa per tant en una paraula: autonomia que és la capacitat de pensar per un mateix.
Kant identifica diverses barreres perquè aquesta autonomia arribi a realitzar-se. En primer lloc caldria referir-se a les internes: la mandra, la covardia, i també el costum poden portar-nos a renunciar a qualsevol classe de pensament autònom.
Les barreres externes poden identificar fàcilment en totes aquelles autoritats que es beneficien de la heteronomia.
La presa de consciència de la llibertat, l'autonomia i l'emancipació que ens presenta Kant xoca amb una contradicció: totes les invitacions a pensar per nosaltres mateixos conviuen amb trucades permanents a l'obediència. La vida social i política ens condueix a la uniformitat.
Estableix dos diferents de raó:
1) La discussió pública i lliure de tots els temes que sigui necessari per part de persones que tinguin una formació prèvia.
2) L'ús privat de la raó podria entendre, com l'obediència racional.
Hem de complir amb els nostres deures i obligacions socials, però hem igualment exercir públicament la capacitat d'exposar i desenvolupar el nostre propi pensament.
Tots hem de complir amb aquestes normes, en la nostra dimensió de ciutadans, funcionaris de l'estat o simplement de membres d'una societat.
La Il · lustració converteix així en una tendència inherent a l'ésser humà, a la qual no podem renunciar, i qualsevol decisió o llei ha d'estar permanent subjecta a la discussió pública.
Kant entén la Il·lustració com un procés lent, gradual i costós.
Una de les majors contribucions a la història i al progrés de la humanitat consisteix precisament en prendre consciència de la importància de la Il · lustració a tractar d'estendre.
Així, l'estat ha de protegir i estendre la Il·lustració, que Kant entén com un procés imparable de la història.
Proposa que els ideals il·lustrats guien la seva marxa, encara que aparentment la irracionalitat o la destrucció primer sobre la llibertat, la raó o la dignitat humana.
La història, avança d'una manera dialèctic i ens condueix cap a una gran unió cosmopolita de pobles.
El final de la història coincidiria amb la realització de la Il · lustració en la qual tots els éssers humans obrarien de forma autònoma i amb el deure com a única motivació.

Aquest filosof el podem comparar amb Descartes:
Kant dóna importància a les idees basades en l'experiència ia les idees innates, però Descartes, només la hi dóna a aquestes últimes.
El mètode utilitzat per Descartes és deductiu i el de Kant és el mètode hipotetic-deductiu, ja que combina la racionalitat i l'experiència.
La ètica de Descartes: Per a ell, tenia més importància el pensar que l'actuar i Kant dóna suport al que les nostres accions han de ser generalitzades, és a dir, fer només el que a nosaltres ens agradaria que ens fessin.
Per a Kant l'ètica no és material i per a Descartes si, perquè persegueix un fi o recompensa.

Act 51: Ciències morals

Idees principals

Aquest text pertany al filòsof escocès Hume i és un fragment de l'obra titulada Investigació sobre els principis de la moral i parla sobre la seva teoria de la moral. Defensa el concepte de moral i diu que ens ajuda a distingir entre el bé i el mal i ens aporta un seguit de sentiments.

Títol:

Relació directe entre moral i sentiment.

Comentari:

Aquest fragment de Hume és centra en la moral i afirma que l'única manera de podre diferencia el be i el mal és a partir dels sentiments generats per la moral i no com altres filòsofs que és centraven en la raó. Hume, en la seva moral, el que vol aconseguir es una felicitat per la comunitat, és a dir, per al major felicitat pel major nombre de persones. En la part final del text, podem observar la diferència que estableix Hume entre una virtut i un vici. Un vici és una acció que ens crearà un sentiment d'aprovació i un vici és una acció que genera un sentiment de desaprovació. Hume el que vol es orientar a la bona decisió per així aconseguir una bona aprovació per part del col·lectiu i la màxima felicitat per la comunitat.

Comparació:

Mill està a favor del pensament de Hume sobre la felicitat, ell el que vols es posar-se a la pell de les altres persones i aconseguir la major felicitat per al major nombre d'habitants. Els dos filòsofs estan a favor de que nosaltres ens movem en busca del plaer i fugim del dolor.

Act 50: Principi de causalitat

Idees principals:

Aquest fragment pertany a l'Abstract del filòsof escocès David Hume i explica la relació entre causa i efecte amb un exemple, les boles de billar. Explica el moviment de les boles de billar, quan una bola topa amb una altre, aquesta és mou, relació de causa i efecte, el moviment d'una bola és produeix a partir del contacte amb una segona.

Títol:

Causa i efecte.

Anàlisi:

Hume, en aquest fragment és centra en la relació de causa i efecte i l'explica a partir de l'exemple de les boles de billar. Una bola, a la taula de joc, està en moviment i l'altre està estàtica. Aquest estat de la segona bola és veu alterat quan entra en contacte la segona bola amb ella i de estar quieta, passa a estar en moviment. El moviment de la bola estàtica és posterior a la topada entre les dues boles i el moviment de la primera bola, es anterior a la topada i el moviment de la segona, així que cal establir la relació de causa i efecte entre les dues boles. En aquesta situació, no influeix el material, l'objecte... ja que amb les mateixes circumstàncies, els resultats que és generen són els mateixos. Amb l'experiment de les boles de billar s'ha arribat a la conclusió que el moviment de la primera bola és la causa del efecte que és portarà a terme amb la segona bola en moviment ja que hi ha una relació entre la causa i l'efecte. Els nostres coneixement ens aporten aquesta relació de causa i efecte però Hume arriba a la conclusió que a partir d'una causa no podem arribar a un efecte perquè potser en un futur, de les mateixes causes no se'n derivin els mateixos efectes, es probable que siguin els mateixos però no es cert.

Comparació:

Amb el pensament de Hume, que els efectes en el temps poden ser diferents a les mateixes causes, és a dir, ens trobem en un món canviant, el podem comparar amb Heràclit, que defensava el canvi costant de les coses en el pas del temps.

Act 49: Crítica empirista dels conceptes metafísics

Idees principals:

Hume, en aquest text fa un resum de la seva filosofia i podem veure la seva relació amb l'escepticisme. Hume fa una relació entre experiència, coneixement i hàbits ja que diu que l'experiència és la base del coneixement humà però aquest be degut als hàbits de les persones. La seva filosofia la basa en l'afirmació que tot coneixement prové de l'experiència.

Títol:

Filosofia de Hume

Comentari:

En aquest fragment, Hume fa un resum de la seva filosofia i el seu pensament escèptic. El seu pensament és centra en la base que el coneixement humà ve a partir del món sensible, experiència i aquesta ve donada a partir de les impressions i idees. Afirma que de l'experiència només podem arribar a la creença i no al saber de les coses ja que ens centrem en el que veiem. Segons el filòsof, afirma que quan nosaltres afirmem que un objecte existeix, ho fem a partir del sentiment del costum o hàbit.


Comparació:

Aquest text el podem comparar amb autors que defensen opinions contraries a Hume, és a dir, aquells que defensen l'escepticisme.

Un clar exemple és Plató ja que deia que podíem arribar al coneixement absolut a partir del món intel·ligible i Hume afirma que l'home no pot arribar de cap manera a un coneixement absolut ja que vivim en un món canviant.

Act 48: Idees i impressions. Hume

Idees principals:

Aquest fragment pertany a la segona part de la Investigació sobre l'enteniment humà on Hume exposa les diferents percepcions de la ment, que es divideixen segons la seva força, i mostra les diferències entre elles. Unes les anomena idees, aquestes són més dèbils que les altres que les anomena impressions, agrupen les percepcions rebudes pels sentits. Finalment, és centra en la relació d'idees i impressions i arriba a la conclusió que les idees que realitza la ment són a partir d'impressions.

Títol:

Diferents graus de percepcions

Comentari de text:

Aquest fragment pertany a un filòsof escocès empirista anomenat David Hume. En aquest text, exposa les diferències que es poden observar en els diferents continguts de la ment segons la seva força i aquests és divideixen en: impressions i idees. Hume defineix amb el terme idees aquelles percepcions menys fortes i com impressions les percepcions més vives i fortes, aquelles que provenen directament dels sentits. Parla sobre la distinció entre les impressions i les idees. Arriba a la conclusió que les idees són percepcions menys vives que les impressions ja que és generen a partir del contacte sensible, és a dir, totes les nostres idees són generades a partir de la ment amb el contacte amb la realitat sensible.

Comparació:

En quest text el podem comparar clarament amb Plató ja que defensava que el món sensible, els objectes sensibles eres copies de les idees (del món intel·ligible), cosa contraria a Hume que opina que les idees deriven de les impressions.
Per altre banda també podem comparar amb Locke filòsof esmentat per Hume durant el text, tots dos defensen l’empirisme, és a dir, que l’origen de les idees són els sentits, però Locke nega que hi hagi idees innates cosa que Hume critica.

Act 47: Sigues filòsof, però en mig de la teva filosofia continua sent un home.

David Hume, filòsof empirista va pronunciar la frase:
"Sigues filòsof però en mig de tota la teva filosofia continua sent un home", amb això és va referir a que per ser filòsof hem de pensar, dubtar, reflexionar sobre totes les coses que ens envolten per poder conèixer tota la realitat i veritat possible però sempre que sigui coherent tot el que diguis i del tema que tractis, donant arguments sòlids, des de la pròpia persona, defensat els teus principis. Hem de tenir en compte sempre a l'hora de buscar la certesa, tot el que en envolta.
Hume, el que vol expressar amb aquesta frase, es que les persones hem d'intentar arribar a la veritat a partir de camins coherents i objectius que podem assolir i hem de tenir present que som essers socials per naturalesa i un camí per arribar a la certesa i veritat es el contacte amb els altres.
L'objectiu d'un filòsof es arribar al màxim coneixement de tot el que ens envolta, confirmar o refutar hipòtesis... però potser que un filòsof, tot i arribar al màxim coneixement , no arribi a la màxima felicitat i a vegades és millor viure en "l'engany" sense tenir present tot el que ens envolta i ser feliç.
Així que hem de tenir present que, tot i ser filòsofs y voler buscar la veritat, en primer lloc som persones i no hem d'oblidar-nos de la nostre pròpia felicitat.

Act 46: Comparar i contrastar; René Descartes i Plató

Tots dos són racionalistes, de manera que posseeixen la font de coneixement en la Raó i desconfien dels sentits, ja que ens enganyen i no demostren la realitat de les coses.

Descartes defensa l'innatisme, pel qual les idees no provenen de l'experiència, sinó que naixem amb ella.
Per contra Plató diu, que les idees són a priori, és a dir, que estan abans de l'experiència sensible, i que per explicar com coneix

la raó l'únic que hem de fer és recordar les idees a partir de l'experiència sensible (teoria de la reminiscència).

Plató també ens parla de la dialèctica, que és el coneixement superior basat en les matemàtiques, i per la qual s'arriba a la idea de Bé, que és la Idea suprema.

D'altra banda Descartes per arribar al coneixement superior es basa en el mètode cartesià. Utilitza el mètode per descobrir la primera veritat i anar avançant fins unificar-ho tot.

Tots dos autors parlen d'idees però en sentit molt diferent. Plató part de les Idees que són reals, mentre que Descartes part de les idees que són representacions de la realitat e

n la nostra ment, són els nostres pensaments, els continguts de la nostra ment.

Tant Plató com descarts són dualistes, els dos mantenen que la persona és un compost del cos (exposats a canvis) i ànima (capaç de subsistir sense el cos).

Per a Descartes la causa de tot és Déu, tot existeix gràcies a ell. El Déu de Descartes és un Déu creador, capaç de crear el món del no-res, un Déu catòlic. Plató posa la creació del món en el Demiürg, que és una intel·ligència ordenadora, és com un Déu, però que no crea, sinó, que ordena.

Per Plató el cos pertany al món sensible, però el més important per a ell és l'ànima, ja que aquesta prové del món de les idees.

Per Descartes el cos és l'extensió i l'ànima és el pensament, l'ànima informa a tot el cos tenint la seva aquest principal en el cervell.

Act 45: L'exemple de la cera

Idees principals

Aquest text pertany a la segona meditació de Descartes, filòsof racionalista del s. XVI.

En el text ens posa l'exemple de la cera i tracta de mostrar-nos a partir d'aquesta que els sentits ens enganyen a vegades i a partir de la raó i l'enteniment únicament podrem arribar a conèixer a aquests. Descartes ens torna a mostrar en el text el seu dubte de totes les coses que existeixen menys l'existència de jo, ja que si pensem, vol dir que existim.

Títol: Apreciacions falses dels sentits

Comentari de text

L'exemple de la cera Descartes l'introdueix com exemple per explicar la segona meditació. La cera la podem observar a partir dels nostres sentits i veiem que al pas del temps la seva forma varia i aquesta sempre és la mateixa però els nostres sentits ens poden enganyar i fer-nos pensar que aquesta és diferent a la inicial, és a dir, una altre. Per aquest motiu Descartes afirma que els essers no ens podem fiar dels sentits ja que si ens enganyen una vegada, ens poden enganyar més d'un cop.

Descartes en aquest text afirma que ell existeix ja que està pensant en el tema de la cera i si esta pensant vol dir que existeix.

Aquesta teoria de Descartes de no poder conèixer les coses a partir dels sentits la podem comparar amb la teoria de Plató ja que aquest va afirmar que el coneixement sensible no és un coneixement fiable. El concepte de l'existència del jo el podem comparar amb la teoria de Sant Agustí ja que el fet de dubtar, pensar... fa que nosaltres existim.

Act 44: Dubte metòdic

Idees principals

Descartes és un filòsof racionalista del segle XVII, afirma que tot el que li han ensenyat fins ara és dubtós i el que vol és crear un coneixement. Descartes té clar que Déu és bo i etern i no pot enganyar-li i comença suposant l’existència d’un geni maligne que l’enganya contínuament, i afirma per tant, que ell no es refiarà de res extern a ell.

En resum, Descartes dubta de l'existència de totes les coses.

Títol: Existència d'un esser mentider.

Comentari de text

Descartes, en aquest text, dubta de tot el que l'envolta per arribar a la creació d'un propi coneixement. La primera hipòtesi d'aquest filòsof va ser la d'un Déu enganyador, però després aquest concep l'idea de Déu com un ésser bo i etern i Ell no es capaç de introduir-nos idees falses i no ens enganya, així que ens parla d'un geni maligne, que l'engany a constantment i li fa creure que totes les coses exteriors són reals, però e realitat aquestes no són reals, sinó il·lusions. Dubta del fins i tot del seu cos i dels sentits (mai dubta de l'existència del jo). Aquest fet de dubtar de la seva existència el fa pensar i si ha pensat vol dir que existeix. Acaba defensant que per molt llest que sigui aquest geni, mai li podrà imposar res i no podrà fer que ell no sigui.

En l'antiguitat molts filòsofs creien en l'existència d'un ésser, que el podem comparar amb el geni enganyador, i aquests és diferència ja que no és perfecte ja que ens enganya.

Act 43: Meditacions sobre el somni i la vigília

Idees principals

Aquest text pertany a René Descartes i podem observar el concepte essencial de la seva filosofia, el jo.

En aquest text afirma que tot l'aprés per les persones és a través dels sentits, però aquests ens enganyen i no podem fiar-nos ja que si ens enganyen una vegada, poden tornar ha fer-ho. Del que no podem dubtar mai és de l'existència del jo. En aquest text, Descartes afirma que és un home i ha arribat a confondre els somnis amb la vigília.

Títol: Estic somiant o despert.

Comentari de text

Aquest text pertany a un famós filòsof, René Descartes, s. XVII, a les Meditacions Metafísiques 1ª.

Descartes afirma que tot el que hem aprés i aprendrem les persones és a través dels sentits, però aquests ens enganyen, així que no hem de confiar ja que si ens enganyen un cop, poden enganyar-nos més vegades. A partir de la seva filosofia arriba a la conclusió que hi ha coses de les quals no podem dubtar, i aquest és el jo.

En el text reflexiona sobre el temps i la vigília i afirma que són dos estats diferents però ha arribat a confondre en el moment de dormir el somni per la realitat i posa en dubte la realitat ja que no pot afirmar que és la realitat, o el somni o l'estat de vigília. Així arriba a la conclusió que els sentits ens poden enganyar i de l'únic que no podem dubtar és del jo, ja que si pensem existim i si existim existeix el jo com substància pensant.

Aquesta teoria la podem comparar amb la teoria de Sant Anselm ja que en la seva filosofia parlava de l'existència del jo però no li donava tanta importància. Un altre filòsof, anterior aquest i afirmava que no havíem de fiar-nos dels sentits és Parmènides.

Act 42: El temps creat amb el món; Sant Agustí

Idees principals

En aquest text podem observar el centre de la filosofia de Sant Agustí que és Déu.
Sant Agustí defensa que en el moment que Déu crea el tot, en aquest tot va crear el temps i no tindria cap sentit preguntar-nos què feia abans de crear-nos ja que no existia un abans, ja que ell es el principi i el futur ja que és etern

Títol: No hi ha història abans de Déu.

Comentari de text

Aquest text pertany a Sant Agustí, filòsof del segle I. La seva filosofia és centra bàsicament sobre Déu. Aquest text parla sobre Déu i afirma i defensa que Déu és el creador de tot el món a partir del no res i en el moment de crear el món va crear tot, fins i tot el temps, així que afirma que és absurd i no té sentit preguntar-nos que feia Déu abans de crear el món ja que ell és el temps, etern i intemporal. Per Déu no existeix l' abans i el després perquè ell és el present. El temps l'assimilem nosaltres en el nostre món creat per ell ja que som essers finits.

Aquesta teoria de Sant Anselm la podem comparar amb la de Sant Agustí ja que els dos defensaven l'existència de Déu i consideraven que és etern, perfecte...
També podem comparar aquesta teoría amb Aristòtil ja que St.Agustí defensa que no-res existeix perquè del no-res crea el temps mentre que Aristòtil nega això, és a dir, diu que de no-res no pot sortir res perquè no existeix res.
També podem comparar el Déu de St.Agustí amb l'ésser de Parmènides tots dos un ésser intemporals entre moltes altres coses.

Act 41: Carta a Meneceu. Epicur

Act 40: Comparació entre les teories de Sant Tomàs d'Aquino i Sant Anselm de Canterbury

Sant Anselm de Canterbury.
Va sostenir la possibilitat d'una demostració racional de l'existència de Déu ja que considerava que Deu existia necessariament,per confirmar aquesta existència exposa un argument ontològic.

Sant Tomàs d'Aquino
Defensa que la fe guia l'home fins a la seva finalitat última: Déu, supera la raó, però no l’anul·la ni la torna inútil.
L’ evidència de l'existència de Déu i l'absència d'una idea innata de Déu van portar a sant Tomàs a desenvolupar uns camins que portin a Déu: són les cinc vies. Aquestes vies són demostracions a posteriori, és a dir, argumentacions que parteixen d'observacions.
Vies:
- 1 ª via: Argument del motor no mogut. En el món creat existeix moviment. Tal i com afirmava Aristòtil, tot el que es mou és mogut per alguna cosa.

- 2a via: Argument de la causa primera. Tots els éssers del món creat tenen una causa, és a dir, són l'efecte produït per una causa.

- 3a via: Argument de l'ésser necessari. Totes les coses i tots els esdeveniments del món són contingents i possibles, és a dir, tan aviat poden estar com no estar, ja que són peribles. Per tant, la seva existència depèn d'alguna cosa exterior a ells, depèn d'un altre ésser.

-4a via: Argument de l'ésser perfecte. Al món hi ha éssers més o menys perfectes, éssers amb diferents graus de perfecció. Cal que hi hagi un punt de referència perfectíssim que ens permeti comparar, i és Déu, l'Ésser Perfecte.

- 5a via: Argument de l'ésser intel·ligent. Partint de l'ordenació de l'univers cap a un fi, conclourà en Déu com intel·ligència ordenadora.

Amb aquestes vies queda totalment demostrada l'existència de Déu segons sant Tomàs.
Comparació d'ambdós pensadors

- Diferències:
Sant Anselm està convençut que ha demostrat l'existència real de Déu, perquè té el concepte en la ment que Déu és el màxim pensable. Per tant, si ho pensa - pel fet de pensar - necessàriament ha d'existir en la realitat.
En canvi, Sant Tomàs argumenta des de l'experiència sensible. També vol demostrar l'existència de Déu, però part de l'experiència sensible, perquè la proposició "Déu existeix", l'enteniment humà no la pot conèixer de forma immediata.

- Similituds:

Tots dos són escolàstics i com això defensen una tesi (que és l'existència de Déu) sobre temàtica religiosa.

Els dos estableixen uns camins per demostrar racionalment l'existència de Déu, de la qual estan convençuts ja que mitjançant les seves argumentacions la proven.
Tots dos tenen una meta: establir els camins de la prova que Déu existeix.
Les conclusions que obtenen, actuen com màximes en les seves teories.
Sant Anselm i Sant Tomàs anteposen la fe a la raó, i donen primacia a la primera respecte a la segona, encara que totes dues són enteses segons cada autor de forma peculiar.
Els dos coincideixen en Déu com un Ésser suprem amb un gran nombre d'atributs, causa de l'univers i que sense el qual res és possible.