sábado, 3 de marzo de 2012

Act 46: Comparar i contrastar; René Descartes i Plató


Tots dos són racionalistes, de manera que posseeixen la font de coneixement en la Raó i desconfien dels sentits, ja que ens enganyen i no demostren la realitat de les coses.

Descartes defensa l'innatisme, pel qual les idees no provenen de l'experiència, sinó que naixem amb ella.
Per contra Plató diu, que les idees són a priori, és a dir, que estan abans de l'experiència sensible, i que per explicar com coneix

la raó l'únic que hem de fer és recordar les idees a partir de l'experiència sensible (teoria de la reminiscència).

Plató també ens parla de la dialèctica, que és el coneixement superior basat en les matemàtiques, i per la qual s'arriba a la idea de Bé, que és la Idea suprema.

D'altra banda Descartes per arribar al coneixement superior es basa en el mètode cartesià. Utilitza el mètode per descobrir la primera veritat i anar avançant fins unificar-ho tot.

Tots dos autors parlen d'idees però en sentit molt diferent. Plató part de les Idees que són reals, mentre que Descartes part de les idees que són representacions de la realitat e

n la nostra ment, són els nostres pensaments, els continguts de la nostra ment.

Tant Plató com descarts són dualistes, els dos mantenen que la persona és un compost del cos (exposats a canvis) i ànima (capaç de subsistir sense el cos).

Per a Descartes la causa de tot és Déu, tot existeix gràcies a ell. El Déu de Descartes és un Déu creador, capaç de crear el món del no-res, un Déu catòlic. Plató posa la creació del món en el Demiürg, que és una intel·ligència ordenadora, és com un Déu, però que no crea, sinó, que ordena.


Per Plató el cos pertany al món sensible, però el més important per a ell és l'ànima, ja que aquesta prové del món de les idees.


Per Descartes el cos és l'extensió i l'ànima és el pensament, l'ànima informa a tot el cos tenint la seva aquest principal en el cervell.

Act 45: L'exemple de la cera

Idees principals

Aquest text pertany a la segona meditació de Descartes, filòsof racionalista del s. XVI.

En el text ens posa l'exemple de la cera i tracta de mostrar-nos a partir d'aquesta que els sentits ens enganyen a vegades i a partir de la raó i l'enteniment únicament podrem arribar a conèixer a aquests. Descartes ens torna a mostrar en el text el seu dubte de totes les coses que existeixen menys l'existència de jo, ja que si pensem, vol dir que existim.

Títol: Apreciacions falses dels sentits

Comentari de text

L'exemple de la cera Descartes l'introdueix com exemple per explicar la segona meditació. La cera la podem observar a partir dels nostres sentits i veiem que al pas del temps la seva forma varia i aquesta sempre és la mateixa però els nostres sentits ens poden enganyar i fer-nos pensar que aquesta és diferent a la inicial, és a dir, una altre. Per aquest motiu Descartes afirma que els essers no ens podem fiar dels sentits ja que si ens enganyen una vegada, ens poden enganyar més d'un cop.

Descartes en aquest text afirma que ell existeix ja que està pensant en el tema de la cera i si esta pensant vol dir que existeix.

Aquesta teoria de Descartes de no poder conèixer les coses a partir dels sentits la podem comparar amb la teoria de Plató ja que aquest va afirmar que el coneixement sensible no és un coneixement fiable. El concepte de l'existència del jo el podem comparar amb la teoria de Sant Agustí ja que el fet de dubtar, pensar... fa que nosaltres existim.

Act 44: Dubte metòdic

Idees principals
Descartes és un filòsof racionalista del segle XVII, afirma que tot el que li han ensenyat fins ara és dubtós i el que vol és crear un coneixement. Descartes té clar que Déu és bo i etern i no pot enganyar-li i comença suposant l’existència d’un geni maligne que l’enganya contínuament, i afirma per tant, que ell no es refiarà de res extern a ell.
En resum, Descartes dubta de l'existència de totes les coses.

Títol: Existència d'un esser mentider.

Comentari de text

Descartes, en aquest text, dubta de tot el que l'envolta per arribar a la creació d'un propi coneixement. La primera hipòtesi d'aquest filòsof va ser la d'un Déu enganyador, però després aquest concep l'idea de Déu com un ésser bo i etern i Ell no es capaç de introduir-nos idees falses i no ens enganya, així que ens parla d'un geni maligne, que l'engany a constantment i li fa creure que totes les coses exteriors són reals, però e realitat aquestes no són reals, sinó il·lusions. Dubta del fins i tot del seu cos i dels sentits (mai dubta de l'existència del jo). Aquest fet de dubtar de la seva existència el fa pensar i si ha pensat vol dir que existeix. Acaba defensant que per molt llest que sigui aquest geni, mai li podrà imposar res i no podrà fer que ell no sigui.

En l'antiguitat molts filòsofs creien en l'existència d'un ésser, que el podem comparar amb el geni enganyador, i aquests és diferència ja que no és perfecte ja que ens enganya.


Act 43: Meditacions sobre el somni i la vigília

Idees principals

Aquest text pertany a René Descartes i podem observar el concepte essencial de la seva filosofia, el jo.

En aquest text afirma que tot l'aprés per les persones és a través dels sentits, però aquests ens enganyen i no podem fiar-nos ja que si ens enganyen una vegada, poden tornar ha fer-ho. Del que no podem dubtar mai és de l'existència del jo. En aquest text, Descartes afirma que és un home i ha arribat a confondre els somnis amb la vigília.

Títol: Estic somiant o despert.


Comentari de text

Aquest text pertany a un famós filòsof, René Descartes, s. XVII, a les Meditacions Metafísiques 1ª.

Descartes afirma que tot el que hem aprés i aprendrem les persones és a través dels sentits, però aquests ens enganyen, així que no hem de confiar ja que si ens enganyen un cop, poden enganyar-nos més vegades. A partir de la seva filosofia arriba a la conclusió que hi ha coses de les quals no podem dubtar, i aquest és el jo.

En el text reflexiona sobre el temps i la vigília i afirma que són dos estats diferents però ha arribat a confondre en el moment de dormir el somni per la realitat i posa en dubte la realitat ja que no pot afirmar que és la realitat, o el somni o l'estat de vigília. Així arriba a la conclusió que els sentits ens poden enganyar i de l'únic que no podem dubtar és del jo, ja que si pensem existim i si existim existeix el jo com substància pensant.

Aquesta teoria la podem comparar amb la teoria de Sant Anselm ja que en la seva filosofia parlava de l'existència del jo però no li donava tanta importància. Un altre filòsof, anterior aquest i afirmava que no havíem de fiar-nos dels sentits és Parmènides.

Act 42: El temps creat amb el món; Sant Agustí

Idees principals

En aquest text podem observar el centre de la filosofia de Sant Agustí que és Déu.
Sant Agustí defensa que en el moment que Déu crea el tot, en aquest tot va crear el temps i no tindria cap sentit preguntar-nos què feia abans de crear-nos ja que no existia un abans, ja que ell es el principi i el futur ja que és etern

Títol: No hi ha història abans de Déu.

Comentari de text

Aquest text pertany a Sant Agustí, filòsof del segle I. La seva filosofia és centra bàsicament sobre Déu. Aquest text parla sobre Déu i afirma i defensa que Déu és el creador de tot el món a partir del no res i en el moment de crear el món va crear tot, fins i tot el temps, així que afirma que és absurd i no té sentit preguntar-nos que feia Déu abans de crear el món ja que ell és el temps, etern i intemporal. Per Déu no existeix l' abans i el després perquè ell és el present. El temps l'assimilem nosaltres en el nostre món creat per ell ja que som essers finits.

Aquesta teoria de Sant Anselm la podem comparar amb la de Sant Agustí ja que els dos defensaven l'existència de Déu i consideraven que és etern, perfecte...
També podem comparar aquesta teoría amb Aristòtil ja que St.Agustí defensa que no-res existeix perquè del no-res crea el temps mentre que Aristòtil nega això, és a dir, diu que de no-res no pot sortir res perquè no existeix res.
També podem comparar el Déu de St.Agustí amb l'ésser de Parmènides tots dos un ésser intemporals entre moltes altres coses.



Act 41: Carta a Meneceu. Epicur

Act 40: Comparació entre les teories de Sant Tomàs d'Aquino i Sant Anselm de Canterbury

Sant Anselm de Canterbury.
Va sostenir la possibilitat d'una demostració racional de l'existència de Déu ja que considerava que Deu existia necessariament,per confirmar aquesta existència exposa un argument ontològic.


Sant Tomàs d'Aquino
Defensa que la fe guia l'home fins a la seva finalitat última: Déu, supera la raó, però no l’anul·la ni la torna inútil.
L’ evidència de l'existència de Déu i l'absència d'una idea innata de Déu van portar a sant Tomàs a desenvolupar uns camins que portin a Déu: són les cinc vies. Aquestes vies són demostracions a posteriori, és a dir, argumentacions que parteixen d'observacions.
Vies:
- 1 ª via: Argument del motor n
o mogut. En el món creat existeix moviment. Tal i com afirmava Aristòtil, tot el que es mou és mogut per alguna cosa.

- 2a via: Argument de la causa primera. Tots els éssers del món creat tenen una causa, és a dir, són l'efecte produït per una causa.

- 3a via: Argument de l'ésser necessari. Totes les coses i tots els esdeveniments del món són contingents i possibles, és a dir, tan aviat poden estar com no estar, ja que són peribles. Per tant, la seva existència depèn d'alguna cosa exterior a ells, depèn d'un altre ésser.

-4a via: Argument de l'ésser perfecte. Al món hi ha éssers més o menys perfectes, éssers amb diferents graus de perfecció. Cal que hi hagi un punt de referència perfectíssim que ens permeti comparar, i és Déu, l'Ésser Perfecte.

- 5a via: Argument de l'ésser intel·ligent. Partint de l'ordenació de l'univers cap a un fi, conclourà en Déu com intel·ligència ordenadora.

Amb aquestes vies queda totalment demostrada l'existència de Déu segons sant Tomàs.
Comparació d'ambdós pensadors

- Diferències:
Sant Anselm està convençut que ha demostrat l'existència real de Déu, perquè té el concepte en la ment que Déu és el màxim pensable. Per tant, si ho pensa - pel fet de pensar - necessàriament ha d'existir en la realitat.
En canvi, Sant Tomàs argumenta des de l'experiència sensible. També vol demostrar l'existència de Déu, però part de l'experiència sensible, perquè la proposició "Déu existeix", l'enteniment humà no la pot conèixer de forma immediata.

- Similituds:


Tots dos són escolàstics i com això defensen una te
si (que és l'existència de Déu) sobre temàtica religiosa.

Els dos estableixen uns camins per demostrar racionalment l'existència de Déu, de la qual estan convençuts ja que mitjançant les seves argumentacions la proven.
Tots dos tenen una meta: establir els camins de la prova que Déu existeix.
Les conclusions que obtenen, actuen com màximes en les seves teories.
Sant Anselm i Sant Tomàs anteposen la fe a la raó, i donen primacia a la primera respecte a la segona, encara que totes dues són enteses segons cada autor de forma peculiar.
Els dos coincideixen en Déu com un Ésser suprem amb un gran nombre d'atributs, causa de l'univers i que sense el qual res és possible.